Fa poc més de 4.000 anys un poema ja narrava les inquietuds que rondaven els pensaments dels nostres avantpassats, unes preocupacions i aspiracions que res han d’envejar les postures del present.

Però què significa ser humà hui? La nostra noció d’ésser humà està en constant evolució, es modifica i readapta segons els moments i les situacions; encara més, s’acosta perillosament cap a un debat que ens porta a reflexionar sobre el que significa ser persona.

Els éssers humans ens definim sobre la base d’un context i és ací on el posthumanisme es trasmuta en aquest concepte ombrel·la que ens atrapa, que conjuga corrents filosòfics i culturals per a transcendir el paradigma del que s’ha considerat humà, això és, fer-nos prendre les regnes de la nostra pròpia evolució per a superar les nostres limitacions i no posar barreres al procés, siga en l’àmbit natural o en el seleccionat artificialment per a aconseguir la nostra salvació.

Ens trobem en un moment en què els coneixements del món més que pensar-se per
a “representar” objectivament la realitat, es produeixen per a engendrar processos materials de canvi, una espècie de xarxa rizomàtica on la realitat no fa més que funcionar a diverses velocitats. Això ha fet que el concepte que teníem sobre la humanitat, de la nostra espècie com una interioritat complexa, es transformara fins a relacionar-nos a manera d’individus “somàtics”, éssers la individualitat dels quals està basada en la carn i l’existència corporal i en què les narratives sobre la malaltia o el sofriment s’edulcoren per a reconstruir la nostra vida personal a través d’actuar sobre el cos i així, frenar una mica l’increment de la pressió social: exercici, vitamines, tatuatges, bodi pírcing, fàrmacs, cirurgia estètica, trasplantament d’òrgan; l’existència corporal i la vitalitat del jo s’ha convertit en el lloc privilegiat dels experiments amb el jo.[2]

Igual de ple, Igual de gros I és un oasi, una illa de resistència a la qual aferrar-nos quan volem arribar a bon port. Un tòtem que conjuga un equívoc equilibri de forces mostrades per mitjà d’una bellesa solitària. Una obra que és mestra en els enigmes i, igual que les illes, es mostra exacta en el seu exquisit equívoc: fer-nos creure que estarem fora de perill, que, sens dubte, tot anirà a millor.

Els treballs de M Reme Silvestre parteixen d’idees o fets concrets i es nodreixen de la complexitat dels processos per a així deixar-se anar cap a altres costats. El context i el moment són part essencial per a l’artista que busca generar una atmosfera immersiva per a cada una de les seues peces, atorgant als materials una nova escala de lectures. En entendre el seu treball com una labor constant de descobriment, ens trasllada com a espectadors cap a aquest espai tibant i confús on les coses aparenten ser una cosa que en realitat no ho són i ens brinda l’oportunitat de qüestionar-nos si aquesta estètica que ens envolta és un reflex cert de positivitat o un hàbil artifici.

Aquest ensomni, que com un mantra ens repeteix has de canviar la teua vida no és més que un altre mite que estem convertint en realitat, una realitat que l’artista emmascara sota la metàfora d’una nova identitat humana en la qual el metabolisme passa a considerar-se sinònim d’existència. Un retir conscient cap a una vida que es refugia en el cos, en l’exercici aplicat per a viure una vida a fi de crear un univers post humà, viure sempre o morir en l’intent (cruel ironia a la qual la generació millennial, que han crescut en l’utòpic i viuen en el distòpic, hi estan més que acostumats). Societat que s’assenta en aquest món postfactual on sembla que tot encaixa, que tot flueix sense més per tal que ningú pretenga l’objectivitat; un món en què el poder ja s’ha ocupat d’instaurar una “administració soft”, d’aparença quasi lúdica de les existències, i descobrir un horitzó concebut com un parc temàtic indefinidament modulat a la singularitat de cada ésser.[3]

El futur que arriba ens parla d’una nova subjectivitat híbrida que garanteix la seua
eficàcia política quasi sense resistències, un joc d’entrellaçament que cartografia de diferent manera les relacions contemporànies de saber i poder. Un mètode que mostra les arrels corporals del procés de pensament mitjançant la pràctica de la política de la posició i la predisposició, amb l’acceptació gojosa de la instauració d’un “allisat social” que, d’amagat, governa nombroses situacions col·lectives i individuals destinat a impedir en tot moment la mínima fricció, un continuum comú indefinidament llis.[4]

De manera que, com l’heroi del passat, descansem sobre la nostra esquena i ens deixem caure damunt d’una taula que continua igual de plena i igual de grossa, prenem aire i deixem lloc per a les reconfiguracions insaciables de desitjos. Ja només queda replantejar-nos què significa existir com a subjecte corpori, pensar que som part de [el món] que intentem entendre [5] atresorant, si és que podem, els rastres sensorials de la nostra pròpia genealogia.

[1] RICH, Adrienne. 1987: Apuntes para una política de la posición. Sangre, pan y poesía: poesía escogida 1979 – 1985. Barcelona: Icaria, pàg. 205-22.

[2] ROSE, Nikolas. 2007: The politics of Life Itself, biomedicine, power and subjectivity in the Twenty-First Century. Princenton University Press, pàg. 26.

[3] SADIN, Éric. 2017: La humanidad aumentada. Caja Negra, pàg. 85.

[4] SADIN, Éric, op. cit., pág. 138

[5] BARAD, Karen. 2003: Posthumanist performativity: toward an understanding of how matter comes to matter. Signs: Journal of women in culture and society, vol. 28, núm. 3, pàg. 801-831.