Something happened
Daniel Jacoby | Gabriel Lecup | Fran Meana | Zilvinas Landzbergas | Nicolás Lamas
13.05.2019 – 08.09.2019
No so più cosa son,
Cosa faccio
Les noces de Fígaro (MOZART)
Cada època, cada horitzó permet fer la seua
pròpia lectura, la seua pròpia interpretació i, així, trobar la seua veritat.
Ara que s’acosta el final pensem en l’encant de la vida mateixa materialitzat
en una espècie de textura líquida, porosa i de naturalesa esquiva. Ens adonem
que no ens queda més que recórrer al testimoniatge, aquell acte íntim que
aporta una nova sintaxi al món i que està associat a les forces de la transferència
que ens han anat guiant durant aquest procés.
![]()
![]()
![]()
![]()
Aquest tercer moment del cicle reflexiona sobre
allò que creiem saber sobre la producció i investigació artística, sobre el seu
sentit i significat, caracteritzat en aquest últim contingut conegut com la
seua essència, tasca més alta de la interpretació.
Que bell però també que complicat és tot això, veritat?
Potser, la clau és realitzar un exercici d’introspecció i entendre ara l’exposició com una zona de relativa autonomia, de manera que explorem i cartografiem la posició de l’artista contemporani com un testimoni adscrit a uns condicionants socials, polítics i econòmics determinats, la qual cosa el porta a generar un feix de relacions concretes amb el món.
![]()
![]()
![]()
![]()
![]()
![]()
![]()
![]()
![]()
Un mitjà amb el qual aprofundir en la suposada normalització artística i social existent en l’actualitat amb l’objectiu de posicionar-nos d’una manera més reflexiva davant de certes relacions de dominació a penes perceptibles, i fabricar així la nostra pròpia contraestratègia, amb les nostres veritats interiors, naturals i imaginades.
D’aquesta manera ens convertim en testimonis d’alguna cosa, encara que a vegades el que se’ns transmeta no es puga afrontar o entendre del tot perquè senzillament és massa intens. Però això no importa, sabem i sentim perquè formem part d’aquestes ramificacions. El vincle ja està creat.
Els codis de representació continuaran governant el territori però el saber continuarà sent allò que resideix en aquell moment únic de la transmissió, en un continu vaivé que esquiva l’instant de la possessió[1].
I és que l’aquí es defineix perquè es reconeix un allí, on sempre estarà l’altre.
[1] Saber és sentir, també, tant si volem com si no. Sobre el fet de presenciar el que se sent i l’economia de la transferència . JAN VERWOERT. En torno a la investigación artística. Contra-Textos. MACBA
![]()
Que bell però també que complicat és tot això, veritat?
Potser, la clau és realitzar un exercici d’introspecció i entendre ara l’exposició com una zona de relativa autonomia, de manera que explorem i cartografiem la posició de l’artista contemporani com un testimoni adscrit a uns condicionants socials, polítics i econòmics determinats, la qual cosa el porta a generar un feix de relacions concretes amb el món.
Un mitjà amb el qual aprofundir en la suposada normalització artística i social existent en l’actualitat amb l’objectiu de posicionar-nos d’una manera més reflexiva davant de certes relacions de dominació a penes perceptibles, i fabricar així la nostra pròpia contraestratègia, amb les nostres veritats interiors, naturals i imaginades.
D’aquesta manera ens convertim en testimonis d’alguna cosa, encara que a vegades el que se’ns transmeta no es puga afrontar o entendre del tot perquè senzillament és massa intens. Però això no importa, sabem i sentim perquè formem part d’aquestes ramificacions. El vincle ja està creat.
Els codis de representació continuaran governant el territori però el saber continuarà sent allò que resideix en aquell moment únic de la transmissió, en un continu vaivé que esquiva l’instant de la possessió[1].
I és que l’aquí es defineix perquè es reconeix un allí, on sempre estarà l’altre.
[1] Saber és sentir, també, tant si volem com si no. Sobre el fet de presenciar el que se sent i l’economia de la transferència . JAN VERWOERT. En torno a la investigación artística. Contra-Textos. MACBA
