El temps ha permés que ens acomodem i ens diluïm en el que anomenem el normal. La normalització és una maquinària interessant que produeix i reprodueix relacions de poder a penes perceptibles i per tant, difícils d’observar quan les reproduïm sense capacitat de resistència. D’ací que el normal no siga idèntic a la norma però puga adoptar-ne la funció[1].
És la possibilitat de sentir-nos subjectes moderns lliures, la qual cosa ens espenta a reproduir certes condicions de governamentalitat, les quals, sota la promesa d’una millor versió de nosaltres mateixos, continuen alimentant dinàmiques obsoletes i vells sistemes que signifiquen i gestionen un ordre interioritzat sense cap nostàlgia sota aquesta coexistència de forces. Així, se’ns fa creure en aquesta dolça utopia en la qual vivim en un territori i en un temps on tot està per fer, en la qual és difícil escapar de la transició permanent i on el context és el que mana, ja que la jerarquia s’assumeix com una espècie de presència simbòlica que estreny però no ofega. En canvi, què ocorreria si ens qüestion.rem aquestes estructures perceptives construïdes? Seria possible reivindicar el «fet social total» enfront de la separació d’instàncies?
Això implicaria no diferenciar els diversos espais conceptuals, vitals, naturals i culturals[2] i assumir com a vertadera la intersecció d’esferes i l’entrellaçament dels subjectes entesos ara com a autèntics descriptors de la vida. L’essencial, doncs, radicaria en com l’individu modern aprén
en primer lloc, la manera de posseir un cos dependent de determinades condicions existencials, i, en conseqü.ncia desenvolupar una relació creativa i productiva «amb si mateix» i amb l’ecosistema que l’envolta[3].
És en aquest
moment, en aquesta relació creativa, quan el concepte to dwell adquireix una resignificació per mitjà dels treballs de Xavier Monsalvatje. Unes obres en les que mitjançant la construcció de breus ficcions que parteixen d’una realitat específica, aconsegueix construir una veritat qüestionada que és capaç de ser en si mateixa una resposta ecocrítica incompleta. Una invitació oberta a l’espectador, que entra a formar part activa de la reflexió conjunta sobre la sostenibilitat o no dels sistemes.
To dwell
suposa habitar o viure en algun lloc però també implica observar, considerar i pensar sobre alguna cosa, la qual cosa ens espenta a meditar sobre nosaltres mateixos. Resulta tan fascinant com inquietant aturar-nos i advertir la nostra pròpia presència en un exercici d’intersubjectivitat per a sentir que som partícips del context. D’això es val Monsalvatje per tal de dur a terme extraccions de realitats físiques i emocionals inacabades, basades en una experiència, quasi sempre pròpia, personal i única, que en ser mobilitzada mitjançant de la seua pràctica artística, propicia lectures enfrontades davant d’aquesta vida mecanicista que ens interpel·la, ens exigeix i ens reclama una actitud autoreflexiva per a fer-li la volta a aquest amnèsia social que ens envolta.
Els seus treballs ens plantegen una revisió de les nostres formes de connexió amb l’entorn i el paisatge, entenent aquests conceptes com a espais amb definicions en transició en què ciutats, contextos socials i industrials, o entorns tecnològics, són portadors en essència d’una cadena de records personals i culturals. Territoris que necessiten de l’existència implícita d’un subjecte observador capaç de donar sentit i connectar històries interrelacionades, les que ens parlen de relacions de poder, geografia i economies transfigurades o, fins i tot, d’una ecologia vista com l’anhelada llar, una idea que perviu tan sols en el record. Amb tot això esbossa un panorama que ens parla en imatges d’un cosmos replet de zones d’exclusió, de manera que dóna forma al que abans no existia mitjançant la conjunció del fragment per a ensenyar-nos que la realitat no és més que una cartografia de retallades de l’individu i que és necessari prendre distància per a qüestionar-nos l’autenticitat dels sistemes de la modernitat.
No obstant això, i assumint l’entropia que percebem en el canvi social i cultural com a tret identificatiu de la societat del present, ens fa veure que som part d’aquestes imatges que generem, aquelles a les quals ens trasllada per mitjà del seu vocabulari plàstic de ritme trepidant, del qual se serveix per a dimensionar històries en un element de vegades tan desconegut com és la ceràmica contemporània.
Pot ser que no siga casual, pot ser que tot siga part de l’estratègia i potser d’aquesta manera ens fa pensar, mitjançant aquesta escenografia de naturalesa dicotòmica, en com és possible mesclar l’ofici artesanal i tradicional amb la nostra «superficialitat» del present sense alterar les formes, sense confondre les funcions de l’objecte, deixant-nos llibertat per a reivindica els temps i veritats d’aquest moment concret replet de contradiccions, amb l’objectiu de preguntar-nos a nosaltres mateixos si serem capaços de transformar un pensament assumit com a propi durant massa temps.
La qüestió, llavors, seria si un art interactiu i processual es podria acostar a una articulació social nova, si aquesta concepció de l’artístic ens retornaria la idea de futur sota l’edificació d’un art de lliure accés que desafiara, s’implicara, es preocupara i tinguera en compte l’opinió del públic per al qual es du a terme. Un art en el qual el subjecte espectador que se senta interpel·lat per l’obra i que, com en aquest cas, pot ser que encara no siga conscient del que desitja per a si ni de les seues expectatives, però que, després d’enfrontar-se a l’advertiment, prenga consciència de les seues pròpies exigències.
Monsalvatje ens dóna la possibilitat de triar, ens convida a prendre partit des d’altres posicionaments dialèctics per a demostrar-nos que en allunyarnos de les estructures preestablides rebem un estímul per a experimentar el món des d’una altra perspectiva, una des de la qual la realitat contemporània és una construcció a la deriva d’un sistema i ecosistema assentats en un territori on creiem que l’aparent és una veritat.
És la possibilitat de sentir-nos subjectes moderns lliures, la qual cosa ens espenta a reproduir certes condicions de governamentalitat, les quals, sota la promesa d’una millor versió de nosaltres mateixos, continuen alimentant dinàmiques obsoletes i vells sistemes que signifiquen i gestionen un ordre interioritzat sense cap nostàlgia sota aquesta coexistència de forces. Així, se’ns fa creure en aquesta dolça utopia en la qual vivim en un territori i en un temps on tot està per fer, en la qual és difícil escapar de la transició permanent i on el context és el que mana, ja que la jerarquia s’assumeix com una espècie de presència simbòlica que estreny però no ofega. En canvi, què ocorreria si ens qüestion.rem aquestes estructures perceptives construïdes? Seria possible reivindicar el «fet social total» enfront de la separació d’instàncies?
No obstant això, i assumint l’entropia que percebem en el canvi social i cultural com a tret identificatiu de la societat del present, ens fa veure que som part d’aquestes imatges que generem, aquelles a les quals ens trasllada per mitjà del seu vocabulari plàstic de ritme trepidant, del qual se serveix per a dimensionar històries en un element de vegades tan desconegut com és la ceràmica contemporània.