Construir un projecte és un experiment sociològic interessant. D'aparença suposadament inofensiva, aquest entramat de llaços culturals i professionals aconsegueix interioritzar un autèntic microcosmos de tensions adherides que no fan sinó exemplificar, a molt petita escala, el complicat que és en l'art i en la vida la producció de la diferència.

Sovint els processos s'ensenyoreixen dels agents implicats provocant una espècie d'agenciamiento, és a dir, una apropiació dels esdeveniments per part d'alguna cosa alié. Un succés que implica la redefinició dels conceptes i del germen que un dia ho va propiciar tot, portant a dirigir l'objectiu i l'objecte a aconseguir crear una altra cosa diferent, que "signifique" i que s'associe a una estimulant estratègia sense control. I és que quan l'absurd de la maquinària burocràtica presa el control de les situacions a un només li queda observar de forma atònita com el còmic es barreja amb la desesperació.

No obstant açò, si alguna cosa positiu amaga aquest panorama a priori desolador i confús és que en aquest cas el projecte aconsegueix ser allò que al principi es va pretendre, una excusa propositiva en la qual sense saber com el nom acaba absorbint el referent, demostrant que la frustració pot i deu transformar-se en un element altament vinculador.
 
Whatever o el que siga va començar sent una altra cosa, un assaig per a una possibilitat investigativa que va sorgir en un passat que es pensa ara molt llunyà. Alguna cosa que gràcies al transcurs del temps es va ser transformant sobre la base dels agents externs sota un procés de desenvolupament proper a la mímesis, on el pensament i el pensat es van afectar mútuament. D'aquesta manera els signes, les vivències i les contradiccions van deixar de ser meres abstraccions per a passar per fi a funcionar com a indicis, permetent-nos comprendre que la veritat és dinàmica, subjectiva i que tot s'afecta en una contínua interrelació.

Ens allunyem de Bartleby i del seu "preferiria no fer" per a alterar l'atmosfera que en un temps va preferir la nostra anul·lació, un mitjà propositivo per a generar aqueixa resposta alternativa i crítica a la contínua alienació dels sistemes.